Dos quarts d’una de la tarda, Palau Blaugrana. Mentre Roger Grimau parla amb Willy Hernangómez i altres jugadors com Jabari Parker llancen a canastra, ens espera en el túnel de vestuaris i amb un gran somriure, Joel Parra
Un dels millors jugadors espanyols de l’actualitat, ens atén des del primer moment, amb gran amabilitat. Després d’agrair-li la seva predisposició per a fer l’entrevista, petita sessió de fotos i entrem en matèria:
Abans de començar de ple amb l’actualitat, Joel volia fer-te un parell de preguntes de la teva infància Quan vas tenir clar què volies ser jugador de bàsquet?
“Bé, vaig començar jugant a bàsquet perquè els meus dos pares ho practicaven. Entre ells van decidir apuntar-me al Joventut, sempre sense cap pressió, ni cap obligació. Sincerament no recordo el moment que vaig dir… m’agrada. Suposo que els meus pares veien que arribava a casa content, que els explicava coses i van dir, doncs cap endavant. Com et dic, mai m’han demanat que sigui una obligació, sinó que m’ho passés bé. El que sí que em demanaven, que el que fes, fora al cent per cent i amb ganes”.
En quin moment vas pensar que podries dedicar-te de manera professional?
“Als 12 o 13 anys vaig començar a veure què potser podria arribar a alguna cosa o dedicar-me, encara que en cap moment, en les magnituds que estic ara. Però continuo pensant igual que llavors, que això no és el meu treball, sinó un hobby. En el moment en què formi part de ser un treball o una obligació, crec que no estaré gaudint del bàsquet”.
Després de més de 17 anys en la Penya, arriba aquest estiu el teu fitxatge pel Barça. M’agradaria que comentessis una mica com es va gestar i si et recordes del moment en què et van dir per primera vegada que hi havia l’interès del club blaugrana?
“La veritat que va ser tot molt ràpid. Ni la meva família ni jo ens ho esperàvem, encara que sí que érem conscients que venia jugant molt bé aquestes dues últimes temporades i què podrien haver-hi interessos de clubs grans. Però jo a Badalona estava molt bé, molt content, molt feliç i amb moltes ganes de seguir.
En una setmana el meu agent va contactar amb mi i em va dir que hi havia la possibilitat que el Barça pagués la clàusula. Va ser un moment molt bonic, perquè que et vulgui un club com el Barça sempre és especial i molt il·lusionant. Alhora també penses que és el millor, perquè la meva por o el de la meva família, era sortir de la meva zona de confort. Són 18 anys a Badalona, coneixia tot, els meus amics están tots allá… Aquí estava una mica la meva por. Però la veritat que el temps que ja porto aquí, estic molt satisfet i molt feliç de la decisió que vaig prendre.”
Com estan sent les teves primeres setmanes en el club?
“Molt bé, molt content. No m’esperava aquesta adaptació tan ràpida. Gràcies a tots els treballadors del club, als meus companys, a Roger… La veritat és que ens ho han fet tot molt fàcil. Crec que parlo pels quatre fitxatges que hem vingut aquest estiu.
Com et dic, molt content i molt feliç de ser aquí, amb moltes ganes de fer coses grans, amb aquest club, amb el Barça, sabent que ens queda molta feina per davant.”
Has vist molta diferència entre el canvi de la Penya i el Barça?
“No. L’única diferència potser que et diria és que en comptes d’anar a entrenar en 10 minuts, ara són 40. Sí que és veritat que aquí, potser tens més facilitats. És un club gran i té més diners perquè els jugadors estiguin més centrats en bàsquet. No vol dir que a la Penya o en altres equips no ho facin, però aquí tens més serveis.”
Arribes a un vestuari nou, amb companys nous al costat de Dario i Willy. T’ha cridat l’atenció algun jugador? Un que t’hagi sorprès pel seu caràcter extrovertit?
“Tenim un grup que és molt divertit i ens el passem molt bé en el dia a dia. El més divertit és Paulí que ja ho coneixia de la Selecció. Però el que més m’ha sorprès és Kalinic. Compartim posició i a l’hora d’entrenar t’exigeix el 100%, com si fos un partit. Personalment és un plaer entrenar cada dia contra ell, perquè em fa millorar molt.”
També tens entrenador nou, Roger Grimau Què és el que et demana quan surts a pista?
“Em demana que sigui jo mateix, que sigui el Joel del Joventut. Que jugui amb energia, ajudant a l’equip en el rebot, tant en atac com en defensa. Que corri el camp, que jugui amb confiança, sense tenir cap mena de pressió. En aquest sentit estic molt content de la confiança que m’ha donat Roger”.
En el staff també tens diferents ex-jugadors com Carles Marco, Víctor Sada, Rafa Martínez o en les oficines, com Juan Carlos Navarro Aquest fet creus que pot ajudar més al jugador que està en actiu ja que ells han viscut moltes experiències i et poden entendre una mica millor?
“Bé, sí que crec que al final en ser ex-jugadors saben el que penses a cada moment, perquè ells han viscut la mateixa situació. Això ens ajuda molt perquè hi ha situacions que han passat o què passaran, que ells ja saben com controlar-les. És molt positiu tant individualment com col·lectivament.”
Tot està sent nou, també una competició nova, l’Eurolliga. Has jugat en les pistes de Olympiacos, a Belgrad… Què se sent en jugar en aquestes pistes?
“És increïble. Sempre he estat bastant fan de l’Eurolliga, més que de la NBA. Ja creia que era la millor competició del món i ara, en jugar-la em reafirmo. Cada partit és com una final, que t’exigeix estar al 100%… Aquesta experiència està sent espectacular, encara que també té el seu procés d’adaptació. En ACB porto més anys i la conec més. Malgrat això, estic molt content de disputar-la”.
Heu començat bastant bé les dues competicions Com se sent actualment l’equip?
“L’equip està molt bé, està molt unit. Si que és veritat que venim d’una setmana dolenta, però crec que estem millorant cada dia i que arribarem bé a final de temporada. Ens queda encara molta feina per fer, però estem en la línia correcta. Cal tenir paciència, centrar-nos en nosaltres mateixos i segur que farem grans coses, perquè equip, tenim.”
Personalment Quins objectius t’has marcat per a aquesta temporada?
“El meu objectiu és anar creixent pas a pas com jugador. Sabía que en arribar a un equip així, no anava a tenir el mateix rol que tenía en el Joventut, però, d’altra banda, marcant també una mica el meu territori, ja que soc un jugador que puc aportar moltes coses a l’equip. Enguany és d’aprenentatge, de continuar millorant i crec que ho estic fent tant en els entrenos, com en els partits.”
Tanquem el capítol Barça. El passat 10 d’octubre va ser el dia de la salut mental. Creus que a l’esportista d’elit se li prepara de la mateixa manera, tant física com mentalment o encara queda aquí un camí per recórrer?
“Jo crec que queda un camí per recórrer, encara que potser en comparació a anys anteriors hem crescut una mica. Si que crec que estem una mica desprotegits ja que hi ha una pressió molt gran com a jugador. Som uns privilegiats, però això no significa que no tinguem els nostres problemes personals com tothom i hem de saber apartar-ho de la pista, però a vegades és complicat.”
Aquesta setmana ha estat destituït Joan Peñarroya Penses que actualment o d’un temps per a aquí, es té menys paciència amb els projectes?
“Aquest principi de temporada hi ha hagut molts canvis d’entrenadors en diferents lligues. No puc parlar molt perquè no sé el que haurà passat en aquests llocs. Si et puc dir que aquí tenim una cosa bona i és que la gent creu en el projecte, creu en nosaltres, en Roger i això és molt bo per a continuar creixent.”
M’agradaria que em diguessis un rival que hagi estat un autèntic mal de queixal i un partit que recordis amb molta felicitat
“El partit podria ser a l’Europeu que vam guanyar l’any passat a Berlín. La semifinal que vam fer contra Alemanya, amb milers d’alemanys en les graderies. Va ser un partit molt difícil que vam haver de lluitar molt. Vam anar perdent tot el partit i el guanyem en l’últim minut. Ho recordo amb molta felicitat.
Respecte al jugador, em costen molt els jugadors petits i ràpids. No vaig coincidir molts partits, però Jaycee Carroll quan sortia dels bloquejos indirectes, era molt difícil de defensar”.
Per a anar acabant, quins consells li donaries a un jugador o jugadora que comença des de molt petit en això del bàsquet?
“Et diría una mica com he començat l’entrevista. Per a mi això continua sent un hobby, una diversió i no un treball. Que s’ho passin bé, es diverteixin, que gaudeixin cada moment amb els seus companys, els seus entrenadors…
Lluitar, treballar intensament i escoltar els consells dels entrenadors, que sempre voldran el millor per a tu i poc més.”
Que consti que queda molt per a això, però com t’agradaria que se’t recordi quan acabi la teva carrera com a jugador?
“Com un jugador que es deixés la pell i la samarreta en cada partit. Crec que al final és la meva marca d’identitat, el sortir al camp i donar-lo tot. No seré el millor, el que tingui més talent, el que tingui més punts, però sí que se’m recordi, com un soldat, un guerrer que ho donava tot i que no donava una pilota per perduda.”
I l’última. Perquè no tot serà bàsquet Què és el que t’agrada fer i quines són les teves aficions o entreteniments?
“El bàsquet, el primer. I després soc un noi bastant normal. Tinc un gos, un husky, m’agrada passejar amb ell per la muntanya per a desconnectar una mica. Estar amb la meva família, els meus amics, menjar tots junts… El simple fet de prendre alguna cosa en una terrassa, contar-nos històries que ens han passat i riure una estona. En aquests moments, sóc bastant feliç.”
Redactor · Opinión · NBA · Liga Femenina
Twitter: @jmsantiago33
